Els wàters forasters (i II)

Un cop aclarit l’instintiu rebuig humà envers les comunes alienes i desaconsellada la seva utilització, convindrem que hi ha ocasions en que pot resultar profundament insà aguantar-se una femta a l’interior del budell i és del tot humà i comprensible voler deixar-la anar per molt que no estiguem familiaritzats amb el wàter que tinguem més a la vora.

Bàsicament, els wàters foranis es poden dividir en dos grans grups. Tot i que el caganer inexpert voldria trobar infinitud de categories de comuna en funció de la seva localització i del seu nivell d’higiene, la realitat és que aquests dos factors no s’han de tenir en absolut en consideració. De wàters estranys només n’hi ha de dues menes: hi ha els que són de fiar i els que no ho són. No cal dir que el segon grup ni tan sols l’incloem en el corpus general dels estudis escatològics seriosos, i la seva utilització queda destinada a persones completament desviades i sense cap valor moral o bé a fills de puta degenerats. És preferible notar com el suc de merda ens comença a brollar per les orelles o bé cagar-se al damunt abans que abandonar-se a les pertorbacions mòrbides intel·lectuals i físiques que implicarien fer ús d’un wàter que no sigui de fiar.

Pel que fa les latrines de fiar -que no ho oblidem, continuen sent desaconsellables en termes generals-, cal que els dediquem uns segons d’inspecció general abans de decidir-nos a seure, ja que un cop haguem llençat el primer esbufec i comencem a empènyer cap avall ja no hi haurà marxa enrera. Com ja apuntàvem anteriorment, i al contrari del que sol pressuposar algú no iniciat en l’art cagatori, el nivell d’higiene del conjunt no ha de ser en absolut un element dissuassori, ans al contrari; pensem que per molt llardós que estigui un wàter, el que anem a fer-hi nosaltres no és pas a menjar-hi al damunt, sinó a cagar-nos-hi a sobre. Tant se val que regalimi el suc de merda per tot arreu i el marbre de l’inodor s’hagi convertit en un perfecte cultiu de mol·luscs del tamany d’una pilota de tennis: el bon caganer sabrà trobar la postura adient en cada cas per no enllardar-se les natges. De la mateixa manera, alguns caganers exageradament tímids sotmeten el plaer d’obrir el trau i deixar-se anar de valent a complicades comprovacions sobre la remota possibilitat que puguin ser vistos per persones estranyes. És, també, un profund error, generalment fruit de la seva inseguretat personal o de la manca de domini en l’art de fer caca. El veritable creador, per contra, sap del cert que l’exhibició pública de l’obra és una de les finalitats últimes de l’Art.

L’única característica que hem de demanar a un wàter per atribuir-li sens temor la qualitat de ser de fiar és que ens permeti recloure’ns amb la calma i el recolliment necessaris, durant el temps necessari, i que sota cap concepte siguem destorbats en ple acte creatiu. La resta són absurdes consideracions impròpies d’algú que faci dir-se caganer.