Institut d'Estudis Escatològics

In Patria Stercoris

institutdestudisescatologics — Tue, 27 Dec 2011 14:11:31 +0000

Hom acostuma a reconèixer que s’acosten les festes de Nadal, no pas per les garlandes il·luminades que es despengen dels balcons, ni per les carrandelles perseverants que es congrien davant les botigues de loteria, ni pels botiguers que atrafegats enfarfeguen els aparadors amb llampants andròmines prests per vendre, si calgués, fins la moqueta de l’establiment, ni tan sols per les pistes per patinar sobre gel que creixen, a preus mòdics, en paratges antany domini d’indignats, sinó per la profunda i persistent sentor de tifa seca que desprenen els centenars de milers de caganers que els catalans –”compatriotes de la veritat”, segons Francesc Pujols– hem entronitzat com personatge entranyable del nostre Nadal, rei indiscutible del Pessebre i patró indefectible de les festes del Naixement, altrament conegudes com a vacances d’hivern, perquè fa un fred de colló de mico.
Des del docte i nogensmenys rupestre Institut d’Estudis Escatològics, adscrit a la vetusta i altament aciençada Universitat Minúscula de la Portella fa segles que ens dediquem a denunciar, teoritzar, pontificar, aclarir, sistematitzar, desacreditar, rectificar, desamortitzar i sodomitzar les fal.làcies d’un món d’ignorància, injustícia i mal de ventre, fent de l’alta escatologia l’objecte del nostre estudi i preocupació, i no podem tanmateix fer altra cosa que celebrar amb sorollosos aplaudiments i àdhuc qualque sonora ventositat la publicació del pudós número de El Triangle que durant eixa setmana hom pot trobar als quioscs, que mostra la veritable cara oculta de les nostres personalitats públiques. Una cara oculta, la dels nostres polítics i governants, amb dues galtes molsudes i rosades i un ull al bell mig del que brolla pletòric un doll ubèrrim de matèria fecal xocolatosa, flonja, càlida, fumejant i extremadament fetorosa que ha deixat el país enllardat fins a les celles.

Els jorns de glòria han arribat

institutdestudisescatologics — Thu, 15 Dec 2011 13:29:13 +0000

A primera hora de la tarda d’un jorn equinoccial i d’equilibri planetari, que és quan sembla ser que actua amb més intensitat el procés diastàsic, Francesc Pujols va concretar la definició de la Veritat, passejant distretament pel jardí de les Plantes. Després d’etzibar un “ergo” contundent, exclamà “la Veritat és la reproducció de la realitat”, es tustà lleugerament els llavis amb el palmell de la mà esquerra i es dirigí prest i satisfet a celebrar la troballa omplint una copa d’anís límpid i aromàtic.
La realitat, si hem de ser francs, avui, justament setanta anys després d’aquell fet, fa pena. La situació nauseabunda de la pútrida economia mundial, l’impàvida mirada del diabòlic capital davant la tremebunda pobresa, la basardosa misèria i la repulsiva fam que castiga mitja humanitat, per no dir més!, l’impúdica estultícia generalitzada repartida democràticament mitjançant les ones hertzianes, la corrupció política vasta com les més insondables fosses abissals, afligeixen la nostra realitat, a pocs dies d’encetar la data en el que segons una maies sense calçotets engalanats amb plomes van profetitzar que s’acabaria el món. Podem dir-ho clar: el món és una merda, un munt de fems, una muntanya d’excrements, un doll de caca, una acumulació de pudenta matèria en descomposició. I malgrat l’oposició dels indignats, la merda sempre cau de dalt cap a baix. La porqueria tan sols enllarda els de sota, i això és cert com que el cagarro descomunal de textura xocolatosa que cau d’una alçada considerable, segons les lleis de Newton, esquitxa a tota ànima que es trobi en un perímetre de milers de quilòmetres a la rodona.
Davant aquesta situació, pudenta, però certament incontestable, des de l’Institut d’Estudis Escatològics, docta i nogensmenys rupestre institució, abocada durant segles a la marginalitat i la vergonya, no podem sinó afirmar que la Veritat és que els nostres anys d’abnegació i sacrifici dedicats a l’estudi i anàlisi exhaustiu d’esfínters peluts i mant repulsius, tot cal dir-ho, tenen avui la seva recompensa. L’Escatologia ha triomfat. L’objecte del nostre estudi és finalment una necessitat de primer ordre. No pot ser d’altra forma: El món és una merda.

La primera edició del Tractat del Pet

institutdestudisescatologics — Sun, 18 Jul 2010 08:00:55 +0000

Fa poc temps publicavem una part dels versos que componen el Tractat del Pet del Pare mulet. L’èxit de clics i visites ha estat tan aclaparador que hem vist que la societat reclama a crits, sorollosos com els trons d’un cul després d’haver menjat sopa de ceba. Com que els versos que vam publicar són tan sols una part del llibret escrit pel mestre en l’art del peterreig que fou Francesc Mulet, la Biblioteca d’Estudis Escatològics ha decidit empendre la publicació de l’obra completa del savi filòsof valencià.
El Tractat del pet de Francesc Mulet és una de les obres escatològiques més importants de la literatura europea. Moltes obres posteriors sobre aquesta temàtica son deutores de la creació del Pare Mulet, que com a bon valencià, duu el peterreig de les mascletaes a la sang, i explota el tema amb intel·ligència i enginy. Aquesta edició que teniu a les mans presentada per la rústica i nogensmenys lletrada Biblioteca d’Estudis Escatològics és el facsímil d’una edició valenciana anterior al segle XVIII que fins ara havia passat desapercebuda. Poc més cal dir sobre aquesta obra magna, profundament ignorada, desconeguda i maltractada. Els ulls dels homes entenimentats hi podran veure perles d’erudició i saber que resplendeixen entre els paràgrafs carregats de lletres rosegades pel pas dels anys com la lluna plena que brilla en la nit més fosca, sempre que no hi hagi una bromera d’aquelles que no deixen veure una tifa a tres passes.
Els versos del Tractat del pet del Pare Francesc Mulet són una de les fites de la literatura escatològica europea. Abans que Swift, Fox, Hurtaut o Quevedo, el dominic valencià va preocupar-se pels gasos sonors que hom expulsa amb fruició pel trau culà. Mitjançant un discurs escolàstic, desgrana vers a vers un interessant raonament que abarca les més assenyades disquisicions sobre les flatulències amb un estil distret. Com a mostra un seguit de versos d’aquest volum, editat per la Biblioteca d’Estudis Escatològics, adscrita a la reupestre i nogensmenys erudita Universitat Minúscula de la Portella en edició facsímil d’un volum del segle XVII fins ara introbat:

D’açò de tirar-se pets
i rotar per lo traser,
un tractadet ne vullc fer
per a ignorants i discrets.
Assentats uns notadets,
podré, en major claritat,
indagar en puritat
del pet d’essència i substància,
perquè no hi haja ignorància
d’esta important veritat.

Nota primer: que el petar-se
no està prohibit per llei,
i així al vassall com al rei
los és llícit desventar-se.
Ni crec jo que puga dar-se
principi més evident,
quan tots creuen firmement
ser cosa molt natural,
i el no haver-hi ningun mal
en obrir-li porta al vent.

Nota en seguida: que el pet,
sent efecte d’una causa
interior, i que en gran pausa
va rodant per lo secret,
no perteneix, segons dret,
al juí i coneiximent
de l’Església, si no ment
aquell adagi que indica
que l’Església no judica
lo que passa interiorment.

Mai un llibre tan petit ha tingut en les seves pàgines una cosa que fes tant de soroll. La genialitat dels versos del Pare Mulet permet que ens acostem a una matèria tan volàtil a una distància prudent com per no quedar empudegat.

Mulet i Querol, Francesc, (1624-1675) Tractat del Pet

Ed. Facsímil 64 p. 11 x 18 cm.

ISBN coincideix amb la matrícula del cotxe de Josep Maria Gangolells Frigola més la data de naixement de la seva cunyada.

1. Poetry – Catalan language. 2. Philosophy. 3. Scatology – Humor

Escatologia Oriental

institutdestudisescatologics — Mon, 12 Apr 2010 11:43:43 +0000

A qualsevol racó del planeta, tots els éssers humans que tinguin forat del cul, no poden evitar tirar-se pets. Aquest axioma innegable ha propiciat que des de temps immemorials cada cultura assimili aquests gasos orgànics inherents a la condició humana a través de diferents processos culturals. Per això mateix les tradicions escatològiques i el tractament de la matèria fecal divergeixen tant segons cadascuna de les cultures (per saber-ho tot sobre la tradició escatològica popular catalana, no deixeu de llegir el llibre secret, perdut, retrobat, i facsimilat que Joan Amades va dedicar a la matèria). Avui us proposem un viatge a Orient, per tastar els gasos culans i els seus efectes culturals en una cultura exòtica i càlida.
Aquesta mostra de literatura escatològica oriental la trobem publicada a Les 1000 i una nits, i n’oferim una traducció directa de l’àrab, feta per un dels encarregats de tallar tirallongues de kebab en un dels xiriguitos dels menjadors universitaris del Campus Sud de la nostra cosmopolita ans nogensmenys rústica institució. Esperem que les seves habilitats literàries siguin, com a mínim, significativament superiors a les culinàries que, indefectiblement acostumen a causar estralls en els soferts budells d’alumnes i professors, que pateixen amb estoïcitat els nefands i no poc virulents còlics tempestuosos provocats pels inconeguts ingredients de la cultura culinària àrab, si es que es pot considerar gastronomia la perbocada emètica que hom serveix en aquell establiment. Això sí, però, cal dir-ho, gràcies a aquest fet podem proveir-nos sovint de material de primera mà per a les nostres transcendentals investigacions sense sortir del Campus.

El pet històric

Diuen -tot i que Al·là és el més gran i el més savi!– que fa molt de temps hi havia a la ciutat de Kaukaban, al Iemen, un home anomenat Abu Hassan, de la tribu Fadhli, que va deixar la vida beduïna i es va convertir en un ciutadà distingit i el més ric dels comerciants. S’havia casat feia anys, però Al·la havía cridat la seva esposa vers el paradís mentre tots dos eren joves, i els seus amics el pressionaven per tal que es casés de nou, i li recordaven els versos del poeta:

Alçat, benamat amic,
Ne deixis que el temps s’esmunyi
Primaveral i florit.
Al teu davant tens la bella jove
esposa-la i frueix
del seu amor, que encén l’ànima

I vés que finalment, cansat de la insistència dels amics, Abu Hassan va entrar en negociacions amb les dones d’edat per trobar un bon partit, i es va casar amb una jove tan bella com la lluna que brillava sobre el mar. I per celebrar aquestes segones núpcies, Abu Hassan va celebrar un gran convit i va convidar-hi a els familiars i els amics, els ulemes i els faquirs, i a tots els seus coneguts.

I tota la casa de Hassan es va obrir a la festa i van servir-se tota mena de menjars suculents. A la taula hi havia arròs de cinc colors diferents, i sorbets d’encara més colors, i cabrits farcits de nous, ametlles i pistatxos, i un camell jove rostit i servit sencer. I així fou que tothom hi menjava i bevia i cridava.

I la núvia es va mostrar en els seus set vestits, i cada vestit era encara millor que l’anterior. I era tan formosa la núvia que els convidats no en podien treure els ulls del damunt i encara va haver de mostrar-se un cop més. I després les donzelles la van conduir a la cambra nupcial on hi havia el llit com un tàlem, i la van preparar per a rebre el seu espòs.

I aleshores, Abu Hassan fou convocat a la cambra on hi havia el tàlem. I es va aixecar lentament i amb dignitat del seu divan, i es dirigí vers la cambra on la bella núvia l’esperava ajaguda i púdica. Però -ai, dolor!– que en aquell precís instant, els budells del nuvi, reblerts de pesades viandes i salses i begudes fortes, s’estremiren amb la força d’un ramat de camells i un grandíssim pet, eixordador, sorollós i durador va escapar-se del cul d’Abu Hassan

Sentin aquell brogit esclatant i tement per les seves vides, les donzelles i els convidats immediatament es van girar de costat i començaren a parlar amb els seus veïns i parlaven en veu alta i fent brogit, fingint no haver sentit res.

Mortificat i avergonyit, Abu Hassan es va apartar de la cambra nupcial i balbotejant excuses va retirar-se precipitadament, va baixar al pati, va ensellar la seva euga, i va marxar al trot, plorant amargament.

Galopà tota la nit fins arribar a Lahej on va trobar un vaixell a punt per sortir vers a l’Índia, i va pujar-hi, arribant en última instància a Calicut a la costa Malabar. Allà va trobar altres àrabs, sobretot gent de Hadramaut, que el recomanaren al Soldà. I el Soldà, que també era musulmà, li va fer confiança i el nomenà capità de la guàrdia.

I allà, lluny del seu país va romandre Abu Hassan durant deu anys en pau i felicitat, fins que finalment fou superat per la nostàlgia. I l’anhel de tornar a veure la seva terra natal creixia com creix el neguit d’un amant sospirant per la seva estimada en la distància, i l’enyor era tan gran que gairebé li va costar la vida.

Fins que un dia va marxar precipitadament i sense acomiadar-se i es va encaminar vers Hadramaut. I abillat amb els parracs d’un dervix i mantenint el seu nom i les seves circumstàncies dins un impenetrable secret, va partir a peu cap a la seva antiga casa, i va haver de suportar mil penúries de fam, set i fatiga, i es va enfrontar a mil perills dels lleons, serps i vampirs.

I a l’acostar-se a la seva antiga llar, va divisar amb llàgrimes als ulls els terrats i teulades de la seva antiga ciutat des dels turons, i amb els ulls brillants es va dir: “Passejaré amb prudència pels voltants i escoltaré el que diu la gent. Vulgui Déu que ningú em reconegui i no es recordi ja el que va passar!”

I va escoltar amb molta cura durant set nits i set dies, fins que va succeir que, mentre estava assegut a la porta d’una barraca, sentí la veu d’una nena dient: “Mare, digues-me quin dia vaig néixer ja que uns amics volen llegir en els astres la meva fortuna, i saber el meu horòscop.”

I la mare va respondre: “Filla meva estimada, sàpigues que tu vas néixer la mateixa nit que Abu Hassan feu aquell pet tan sonat!”.

I tan aviat com el malaurat Abu Hassan va sentir aquestes paraules va empal·lidir i es va aixecar del banc i va fugir, corrent més de pressa que el vent, tot dient per a si mateix: “En veritat que el meu pet s’ha convertit en una data inoblidable en els annals de la ciutat! Ha entrat al calendari, ha passat a la història i serà recordat per sempre més durant generacions i generacions!.”

I Abu Hassan no va deturar-se en el seu camí, fina arribar de nou finalment a l’Índia, on va romandre a l’exili, consumit per la vergonya, l’amargor i la nostàlgia fins el dia en que va morir. Que la venturosa misericòrdia d’Al·là sigui amb ell!

La caca no té espera

institutdestudisescatologics — Tue, 09 Mar 2010 09:22:59 +0000

Buidar el budell és una de les activitats humanes que per la seva naturalesa intrínseca, entre mística i intel·lectual, requereix un ambient de sana tranquil·litat i respectuosa intimitat. Així doncs, el lloc habitual on hom deixa anar la seva tifa periòdica (aquest indret familiar on cadascú s’hi avesa des de la més tendra infància, acostuma a ésser el vàter de casa) es converteix en un recinte pràcticament sagrat, en el lloc immaculat (metafòricament parlant) on es desenvolupa el ritus ancestral, l’inveterat altar de porcellana on hom fa ofrena d’allò més ingènit i personal que eix, no sempre amb excessiva facilitat, de les pròpies entranyes, sigui entès tot plegat tant en el sentit metafòric com el literal.

Però els designis de la cavitat rectal són certament inescrutables, a més de moderadament pudents, i la merda transita lliure pel buc, de manera que hom no pot tenir mai la certesa que la fi de l’atzarós viatge de qualque cagalló, tifa o cagarro, no ens agafi fora de casa o suficientment a prop de la nostra estimada tassa. Per tant, si mai ens trobem en la imperiosa i urgent necessitat d’obrir amb certa urgència les comportes rectals per deixar anar una cataracta de merda lluny de les càlides, conegudes i acollidores parets enrajolades de la comuna de casa i refusem fer-nos-ho al damunt (pràctica totalment saludable, que si bé enllarda una mica els baixos, sempre hem recomanat des de la nostra feréstega i certament llibertària institució) i som capaços de resistir el natural rebuig al vàter foraster (ja hem explicat en aquest manual els sorprenents resultats de l’estudi conductista dut a terme pel Dr. Pauló) i, finalment aconseguim el més difícil, és a dir, trobem un vàter foraster que sigui de fiar (també hem explicat amb anterioritat la subtil diferència), podrem finalment, escorporar a plaer.

Hi ha caganers que es resisteixen a permetre l’accés d’altres persones al seu vàter particular. Ho hem d’entendre, i és ben lògic que ens regiri l’estomac i ens faci sortir una purulenta urticària al voltant del trau culà tan sols el fet de pensar que un indret tan sagrat com la nostra comuna, el lloc on passem tantes i tan joioses estones, sigui profanat, ultratjat i violentat per un altre cul qualsevol. N’hi ha que abans de cedir la tassa de vàter, deixaríem que sodomitzessin la nostra dona i les nostres filles. Per això, quan som nosaltres els que necessitem una tassa amiga lluny de casa, hem d’actuar amb tot el respecte i el capteniment possible, per no profanar o deshonrar el sagrat espai que gentilment i desinteressada ens cedeixen. I sobretot, sigueu curosos i educats i recordeu de no tibar mai la cadena, per tal de compartir la vostra creació amb l’amfitrió que us ha cedit l’ús d’aquest espai venerable i sacrosant.

Cagar i llegir

institutdestudisescatologics — Tue, 23 Feb 2010 12:09:17 +0000

Ja hem parlat manta vegades de la necessitat inherent dels éssers humans de poder, almenys un cop cada jorn, trobar un moment de pau i quietud en el que hom pot tancar-se a la cambra de bany durant una estona per alleugerar els muscles tensionats per l’estrès abassegador del quefer diari i deixar anar fora del cos les preocupacions i cabòries que transiten a batzecs pels traus recargolats del cervell, i assolir la pau necessària per tal de fabricar un ufanós cagarro de la mida d’una garrafa d’aigua de Viladrau. El bon caganer sap que cloure’s al vàter amb la finalitat de fer caca és un dels actes més importants als que l’home pot dedicar la seva existència, molt per sobre de la futilitat vàcua de la creació literària, la caritat als desvalguts, l’oració pietosa i l’observació compulsiva de programes de televisió. Però hi ha alguns espècimens detestables que aprofiten l’estona en que les seves natges reposen nues sobre la comuna per endur-se llibres, diaris, revistes o el manual d’instruccions de la torradora a dins l’enrajolat lavabo per tal de llegir. Suposo que a la majoria de bons cagadors que ara mateix llegiu aquestes línies, us acaben de venir arcades, palpitacions i mareig, i que la pell se us ha posat granelluda com si fóssiu la gallina Caponata, els pèls de punta, el cor a la boca, el nus al coll, el cul estret, us pugen basques, se us remou la sang, us bullen els nervis i se us descorda la bragueta. Però hem de dir les coses pel seu nom, mal ens pesi, i la veritat, moltes vegades acostuma a ser desagradable. I cal reconèixer que molta gent va al vàter i llegeix mentre buida el budell.
Nosaltres, els soferts investigadors d’aquesta noble i certament rupestre institució, acostumats a trobar-nos amb coses altament repugnants, que convivim amb la ferum nauseabunda de milions de litres cúbics de pets comprimits en probetes i catèters, avesats a emmagatzemar centenars de milers de litres de matèria fecal dins de tubs d’assaig no sense patir el risc d’alguna esquitxada i que podem dir que n’hem vist de tots colors, encara sentim una viva repulsió pels espècimens que combinen la lectura amb la defecació.
I no és pas que tinguem res contra la lectura, més aviat al contrari. Pensem que fixar els ulls en un paper escrit requereix tanta atenció per part de les neurones, que si hom ho fa alhora que te el cul en pompa abocat a la tassa, podem afirmar de ben segur que no destinarà prou recursos neuronals a l’altre ull, el que ha de realitzar la tasca titànica de fer sortir una tifa amb una textura, consistència i color determinats…
Per tant, com va demostrar l’estudi conductual del Dr. Moixanga, publicat a la prestigiosa revista científica Full Parroquial del Bisbat de Solsona, en el que es mesurava l’activitat de diverses parts de l’organisme humà en el precís moment de l’expulsió del cagarro pel trau culà, i es va observar que durant els instants de màxima activitat culera els muscles es contrauen, les venes de les tèmperes es dilaten i les parpelles es clouen indefectiblement, quedant plenament demostrat que l’ésser humà és incapaç de fer anar els tres ulls a la vegada.
El bon caganer ha de concentrar tots els seus esforços i tota la seva atenció a la delicada tasca de la formació d’una bonica composició fecal, i no es pot distreure ni durant uns segons per llegir ni Proust, Dostojevskij, Shakespeare, o les declaracions de la Pantoja al Lecturas. L’acte femtatori requereix una concentració extrema, pel que es desaconsella la introducció d’objectes fabricats amb paper a una distància inferior de deu metres i mig de la tassa, no tan sols per evitar la fatídica temptació d’acabar fregant-s’hi el cul, si no per tal d’evitar la més mínima distracció, ja que fins i tot el fullejar una revista de senyores desabillades manipulant curiosos objectes vibratoris, lectura que hom sap prou be que conté molt poca lletra, pot causar un daltabaix car el so del paper frisant al passar cada pàgina pot estroncar la cagalera més abundosa i marcir el cagarro més ufanós.
Per tant, els doctes erudits de l’Institut d’Estudis Escatològics desaconsellen totalment la lectura durant l’estona de fer caca, pel be de la caca, i també pel bé dels llibres, objectes que ens estimem sobremanera i amb aquest consell evitarem que després de passar tantes hores al lavabo agafin pudor de tifa fresca. I és que hi ha biblioteques que fan una fetor pitjor que les parets d’una cort de porcs amb diarrea.

Tractat del Pet

institutdestudisescatologics — Fri, 19 Feb 2010 18:55:34 +0000

Nota tercer: que tot pet,
sent efecte necessari,
és mixto de voluntari,
no en in fieri sinó en fet.
Segons este notandet,
no es pot lo pet evitar;
mes es podrà, a tot tirar,
suspendre per un breu rato,
hasta donar de barato
lo que li pot costar car.

Nota quarta: que de cosa
tan substancial com lo pet,
no se’n trata en ningun dret,
facultat, ni llei, ni glosa;
gran descuit, i que a mi em posa
en la major confució,
veent que hasta Salomó,
que de tot va disputar,
lo pet se’l volgué deixar
arrimat en un racó.

Nota també: que no obstant
que de pets hi ha gran collita,
mai hi ha qui li pose dita
ni l’arrende per un tant.
Quin punt tan interessant
a la indústria popular!
En ell devien posar
ses mires les societats,
i no deixar mal lograts
tants pets com veuen tirar.

Assentada esta doctrina,
que més certa no pot ser,
averigüem què ve a ser
açò de la petorrina.
Si és matèria crassa o fina,
si és ent de raó o real,
si és el petar-se bo o mal,
quant siguen els seus efectes
i quan pot patir defectes
lo petar de cada qual.

Siga, puix, la conclusió:
que el pet és un poc de vent
molt corromput i pudent,
que pren tan mala impressió
de passar per lo canó
i per altres parts merdoses,
que componen les sabroses
relíquies de tot menjar,
i per lo budell culà
colen sempre rejuploses.

Probatur: que el pet és vent
és per si cosa tan clara,
que és per demés que jo ara
prove lo que és evident.
Lo roïdo que se sent
quan lo cul està petant,
i el desvanir-se a l’instant
lo que s’ou i no es pot veure,
és prou per a fer-nos creure
que el pet és un vent volant.

Que del pet la gran pudor
no siga pròpia del vent,
no és cosa menys evident,
pèrquè lo vent no té olor.
Ergo, de causa interior
li prové la corrupció:
de la merda o cagalló
es deu creure li provinga,
i que, ja fora, es retinga
lo que contragué el caixó.

Qui ignora les qualitats
que solen contraure els vents,
de passar per llocs pudents
i per pobles apestats?
D’ací les enfermetats,
d’ací les constel.lacions
d’unes altres poblacions,
se’n passen molt fàcilment,
sent qui les porta lo vent
i ses males impressions.

Confirma ser veritat
el tindre tot pet pudor,
mes noi d’un mateix olor,
puix hi ha gran diversitat.
Uns olen a socarrat,
altres saben a rostit,
aquells suponen enfit,
aquells altres diarrea,
no pocs denoten marea
i lo lloc d’a on han eixit.

Sentat, puix, que el pet és vent,
anem ara a averiguar-hi
si és un vent elementari
i reté el ser d’element.
Ell és principi evident
que tot vent és sec i fred;
qualitats que no té el pet,
quan és molt calent i humit,
puix a pets s’escalfa el llit
i s’humeta el faldaret.

Mes diu la filosofia
que no hi pot vàcuo haver,
fent l’experiència saber
que tot buit el aire complia.
Si fóra cert, jo ho creuria;
mes no, puix veig lo contrari;
puix qui buida el seu armari
del vent que té per lo cul,
alleugera son baül
pel forat del tafanari.

Probatur més: sent lo vent
lo que sol aigua portar,
lo vent que nos fa petar
anuncia merda corrent.
Ergo sols serà element
per la part que mou tronades,
i al punt en fa apedregades
de xoriços, mondonguilles,
cocos, confits, peladilles,
de què n’ompli les privades.

Francesc Mulet (Sant Mateu (Baix Maestrat), 1624 – València, 1675).

Frare dominic i predicador, dotat d’un agut enginy, va rebre el sobrenom de “el Quevedo valencià”. Va estudiar a la Universitat d’Oriola i després seria catedràtic de la Universitat de València.

Constantí Llombart va recuperar aquesta obra de Mulet, en el volum amb el títol Obres festives compostes segons antiga, general i molt raonable tradició del pare Francesch Mulet. Frare profés dominico, l’any 1874

Virtuts del cagar

institutdestudisescatologics — Mon, 01 Feb 2010 11:25:59 +0000

Nou discurs pronunciat en la càtedra cagatoria de la Universitat de ENSUMALANCA per Macari Cagané

INVOCACIO

Maigs bonum est cagare
quam bibere et manducare
Millor cosa és el cagar
que el beure i el menjar.
Paraules d’un caganer
en temps que cagava bé.

PROEMI

Discrets i nobles oients,
qui apretant llavis i dents
arrufeu un poc el nas,
per respecte al meu “detrás”,
que amb solemnitat completa
ara fa la seva feta,
crec que será convenient
fer-vos en aquest moment
un discurs improvisat,
en el qual, amb claretat,
a tots us tinc de fer veure
que jamai em podreu treure
cap feina més d’admirar
que la feina del cagar.

Procureu-me estar atents,
que provant-ho al mateix temps,
per la boca i el “trasero”
sens cap vanaglória espero
convéncer l’enteniment
amb el discurs evident,
i convéncer també el nas
amb els perfums del “detrás”.

No’m diguin que só indecent
perqué davant de la gent
cago i parlo de cagar,
que és cosa que tothom fa.

Des del més gran al més xic,
des del més pobre al més ric
i és molt babau qui s’amaga,
de cagar, doncs tothom caga,
i com al principi he dit
vaig trobar en un llibre escrit,
d’un antic savi doctor,
que és tenia per millor
en aquell temps el cagar
que el beure i que el menjar.

Aixó sí que ho crec molt bé
i jo us ho provaré,
amb raons tan evidents,
que ho veureu, nobles oients,
encara més clar que aixó.

Començo doncs ara jó
i en dues parts dividiré
el discurs que vos faré,
provant-vos en la primera
el poder de la caguera,
i mostrant en la segona
que és cosa molt sana i bona,
i d’una gran excel-léncia,
com veureu amb evidéncia.

PRIMERA PART

L’Emperador de la Xina,
el Sultá de Palestina
i altres terres de l’Orient,
tots els Reis de l’Occident,
el de França, el d’Espanya,
el d’Irlanda i la Gran Bretanya,
tots els Reis y Emperadors,
ducs, marquesos i senyors
que d’aquí cent anys hi haurá,
tots els que en el món hi há,
i tots aquells que hi ha agut
tan poder junts no han tingut
ni jamai podrán juntar
com té el “Senyor Cagar”.

Cagat homo, cagat dona
et cagat omnis persona.

Paraules d’un escolá
que no podía cagar.

Caga tot qui es animal,
caga el ric i el menestral,
caga el savi i l’ignorant,
la formiga i l’elefant,
caga el Rei i caga el Papa
caga tot home que endrapa
i caga, per acabar
tot qui te cul per cagar.

Aquell “currutaco” fi,
que tot ell és presumir,
caga en més d’una ocasió,
amb molt gran satisfacció;
fins les senyores més fines
corrents s’alcen les cortines
descubrint l’honest darrera,
quan apreta la caguera.

L’avar que en gran afany
conta el seu tresor tot l’any
i d’alli no s’alçaria
per son cosí ni sa tia
fins que ben tancat hagués
amb sis claus els seus diners,
s’alça corrents sense peresa,
quan li diu naturalesa
que en la necessaria hi ha
negocis a despatxar;
i si estant-se allí assentat
es recorda que ha deixat
tal volta el calaix obert,
tinc jo per molt i molt cert
que pendrá paciéncia llarga
fins que havent buidat la carga
el senyor cul li dirá:
“-Alça’t d’aquí, prou hi ha.”

El noble o l’adinerat
per donarse dignitat,
si algú el demana per res
o está ocupat o no hi és
i tant se fá demanar
que al pobre fa renegar;
més si apreta la caguera
aneu-li prompte al darrera
i veureu com sens tarder
corrents despatxa el cagar.

Si veieu a molta gent,
com el criat o l’assistent,
a totes parts els envien
i per si res no farien
per més que fos important;
a veure si enviaran
el criat, la minyoneta,
quan truca Donya Cagueta.

Molt diuen, doncs així pensen:
“a Roma de tot dispensen”;
més jo diré a aqueixos tals
que son uns grans animals,
doncs mai a Roma hi haurá
qui dispensi de caga.

Vull que el luxuriós em diga,
quan té davant a sa amiga
i sa intenció marxa bé
qui sería el primer,
si l’incités la caguera
el davant o bé el darrera.

En fi és feina tan comuna
que sols aquell que dejuna
és el qui es pot lliurar
de la merda de cagar;
més aquí entra l’obstacle
que a no ser un gran miracle
no viuria pas un mes
qui no mengés ni cagués.

Homes i dones hi ha hagut
en el món plens de virtud,
santedat i peniténcia,
molts d’ells han fet abstinéncia
en el beure i el menjar
mes mai han pogut trobar
ni en cap llibre he vist escrit
que el més gran apenedit
de cagar hagi deixat
quan el cul li ha demanat.

Jo he regirat pergamins,
dels autors grecs i llatins,
he llegit tota la história
del regne de Cagatória,
he desenterrat els ossos
de mil culs, ja xics ja grossos,
del temps antic i modern,
dels del cel i de l’infern
i al fí de tots he trobat
que en son temps tots han cagat.

Aixó es un precepte just:
caga aquell que hi troba gust
i caguen els qui hi pateixent,
n’hi ha que cagant s’engreixen,
altres que hi fan espetecs,
altres que cagant fan sist,
uns tenen el cagar trist,
altres fan trap, trep, trop, trum,
altres pam, pom, pim, pom, pum,
cadascú fa sa música
amb la merda que trafica.

Peró com no acabaría
ni amb una hora ni amb un día
el poder de la caguera
daré fí a la part primera
dient: oh, auditori meu,
que, tots cagant merda feu.

Fí de la primera part

SEGONA PART

Ho quan utile est cagare;
quam dulce est ventre buidare
in plasa, in horto, et in monte,
in camino, prope fonte;
et si cagacio malestias
adhuc cagare inter bestias!

(Paraules d’un pobre diable
que cagaba en un estable)

Jo vos contemplo parats,
oients meus molt perfumats,
i al veure que és cosa clara
tot el que us he xarrat ara,
confesareu convençuts
no ho sou tan en son poder
com es el Rei Caganer.

Peró sortiu-me de por,
que un tinc de fer veure jo
que si bé és molt poderós
és també molt deliciós,
molt agradable, molt sá
i molt útil el cagar.

El cagar us podrá donar
gran força per treballar,
ganes per menjar i beure,
ell fará als sastres seure,
als barreters fer barrets,
als ferrers fará estar drets,
escriure també als notaris,
als metges molt males nits,
musics i escolans cantar;
als militars, barallar,
guanys molt grans als hortelans,
a tots treball i descans,
fins als sabaters fer botes
i als escarabat pilotes,
i aquell que no cagará
res de tot aixó fará:
Veus aquí amb quanta raó
he dit que el cagar és bó!

Tres hores més xerraria
i encara no acabaría
peró m’avisa el darrera
que ha acabat ja la caguera
i acabo jó dient:
que caguin per sempre. Amén.

PROU

Virtuts Del Cagar. Cagané, Macari. Editorial Diarrea
Manresa (Barcelona), 1873.
Impremta Roca.
8 pàgines. 16 cm.

Un dels clàssic de la literatura escatològica de casa nostra és Virtuts del cagar, el discurs pronunciat pel doctor Macari Cagané de l’Universitat d’Ensumalanca, reeditat repetidament des de mitjans del segle XIX. En la nostra lluita aferrissada contra l’estultícia pudibunda que assota com un flagell sagnant els solcs dels cervells incauts de la societat, ens veiem obligats a rependre la tasca dels abnegats lletraferits que durant anys han posat sota el tòrcul de les impremptes més diverses les paraules del savi Cagané, que com qualsevol passarell amb dos dits de front pot copsar, amaguen sota el to desimbolt i gairebé humorístic, una saviesa profunda com un pou insondable curull de tresors amagats d’erudició pura, no apta per esperits recatats, necis restrenyits ni fills de puta anafrodites.

Hello world!

institutdestudisescatologics — Wed, 20 Jan 2010 08:14:30 +0000

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!

El llibre perdut de l’Amades

institutdestudisescatologics — Tue, 19 Jan 2010 09:31:43 +0000

Quan s’acosten les dates del Nadal, que hom reconeix primerament pel fred, i després per les llumeneres dels carrers, i els llampants anuncis i aparadors curulls d’andròmines i aquella ferum nauseabunda d’amic invisible, la majoria d’estults lletraferits que campen per casa nostra, escriuen una hora o altra en els papers allò dels “Catalans, poble tan inclinat vers l’escatologia” només perquè s’acosta el temps de caganers en el pessebre i de fer cagar el Tió a bastonades inclements. Ni un sol d’aquests farsants s’ha preocupat mai, ni es preocuparà, per saber res més sobre la veritable essència escatològica del poble català, una pulsió soterrada que corre agambolada amb la sang i el moscatell per dins les venes que bateguen entre Salses i Guardamar, Fraga i Maó, una pulsió que zumzeja mixturat amb el pa amb tomàquet a mig digerir que tot bon català duu sempre ben endins de les entranyes. Un dels darrers treballs seriosos sobre l’etnos català i l’escatologia el va escriure el popular folklorista Joan Amades, i el document va patir increïbles vicissituds a més de les inclemències del temps, la guerra, la incomprensió i la niciesa dels que no hi lluquen més enllà del seu nas. Aquest volum, sortit de la premsa l’agost de 1937 ha estat esborrat toscament de la bibliografia de l’Amades i avui en dia no es pot trobar en cap biblioteca de les nostres contrades. És una pèrfida conxorxa contra el coneixement que la Biblioteca d’Estudis Escatològics, adscrita al docte Institut d’Estudis Escatològics de la rupestre i nogensmenys sapientíssima Universitat Minúscula de La Portella intenta revelar, posant avui a l’abast de tota la humanitat aquest facsímil del document que servem a les lleixes erudites i polsoses, ja que no hi ha pressupost per la neteja, ho hem de reconèixer, de la nostra aciençada institució. Els investigadors i amants de la ciència, així com els entusiastes del món de les tradicions populars demanaven a crits (els hem sentit, si bé un pèl enrogallats) la republicació d’aquest volum. Si bé el treball de l’Amades no aprofundeix prou en la vasta cultura escatològica del poble català i no en cerca les causes antropològiques ni relata el sentit últim dels ritus ancestrals, si que ens serveix per copsar el ric mosaic que forma la cultura del poble, esquitxada ací i allà de notes escatològiques, com el cul resta esquitxat quan el cagalló es precipita a fora del cos i s’esbordella contra el soler.

Amades i Gelats, Joan (1890-1959) Escatologia Popular. Refranyer groller, tradicions porques i rondalles brutes

Ed. Facsímil
104p. 14 x 21 cm.
Inclou bibiografia (p.5) i índex (p. 99).
ISBN coincideix amb el número premiat a l’ONCE el 12/3/1996 més la grossa de Nadal del 1974.
1. Folklore – Catalonia.