Vés al contingut

Elogi dels pets

Març 30, 2012

Un suculent article del nostre savi col.lega Jordi Llovet, publicat originalment al suplement Quadern de El Pais

 

Elogi dels pets

Una publicació molt recent -Jonathan Swift, El beneficio de las ventosidades , Madrid, Sexto Piso, 2009- ens permet avui de parar atenció a un dels temes més recurrents a la literatura universal, escatològic en el sentit vulgar de la paraula, és a dir, els pets, la merda i el cagar. Els grecs no van parlar-ne gaire, almenys a la vista de la literatura popular que ens n’ha pervingut: Aristòfanes o el tardà Llucià de Samòsata en són una excepció. Els llatins s’hi adelitaven, i així ho veiem a la Sàtira I. 8 d’Horaci (Adesiara, 2008), en què hi llegim: “Tot i que sóc una figuera, eixamplant bé les anques vaig deixar anar un pet tan sonor com l’explosió d’una bufeta, i elles van sortir corrent cap a la ciutat. T’hauries mort de riure veient com Canídia perdia la dentadura i a Sàgana li queia la perruca del cap”. Marcial, a l’ Epigrama XII. 77, relata: “Mentre saludava Júpiter amb reiterades pregàries, dreçant-se, Etó -no Etoo!-, al Capitoli, va amollar un pet. Tothom es posà a riure, però el mateix pare dels déus, contrariat, va castigar aquest client. Després d’aquesta vergonya, el pobre Etó, quan vol pujar al Capitoli, es dirigeix abans a les comunes de Patercli i hi peta deu i vint vegades. Però, per bé que prengui les seves precaucions contra aquests sorolls, estreny les natges quan saluda Júpiter”. (De fet, el respecte pels déus de Grècia i Roma va caure tan avall al segle puixant de la burgesia, que Offenbach, a la seva adaptació del mite d’Orfeu i Eurídice, fa que Júpiter, al final de l’opereta, en comptes de llançar un llamp contra Orfeu, li engegui un pet molt estentori).

L’Edat Mitjana és pròdiga en literatura sobre l’ ars petandi , o art de fer pets, i així ho acrediten moltes fonts: Dante, tan tocat i posat, li dedica l’últim vers del Cant 21 de l’ Infern : “Ed elli [Barbariccia] avea del cul fatto trombetta”; Chaucer en parla al “Conte del moliner”, als Canterbury Tales ; però el nostre Francesc Eiximenis, que era frare, es limita a dir, en un passatge del Terç del Crestià , que “lo quart punt de què havem damunt dit que en ell està nodriment és en esquivar offenses, ço és, en fer per guisa que negun de res no haja desplaer així que no hoja res que li desplàcia ne veja res qui.l puxa agreujar, ne senta neguna mala olor de persona ne de lloch”. El Renaixement veuria néixer -també pot ser cosa apòcrifa, naturalment- una famosa Laus petandi , o Elogi del pet , d’un suposat Ortuinus Gratius (1542), reeditat a Barcelona (Pòrtic, 1970), amb un prefaci del llicenciat Petau (pseudònim, sens dubte); i Rabelais, al capítol XXVII de Pantagruel , diu que aquest, imitant Panurge, “només amb un pet va fer que la terra tremolés en més de nou llegües a la rodona, a resultes de la qual cosa, en corrompre’s els aires, va engendrar més de cinquanta-tres mil homenets nans i estrafets”.

Ja a l’època moderna, als Essais , I. 21, Montaigne ens ennova que va conèixer una persona tan bèstia, que “durant quaranta anys va fer servir el cul com a expirador principal, fins que es va morir d’aquesta pràctica”. Quevedo és un dels grans autors espanyols amics de la caca i dels pets, i per això va escriure un opuscle famós i celebrat, Gracias y desgracias del ojo del culo , en què diu que “se ha de advertir que el pedo antes hace al trasero digno de laudatoria que indigno de ella”: ja som, com qui diu, a l’explosió barroca (mai tan ben dit) del culte al pet i la merda com ho demostra un poema del nostre Rector de Vallfogona, “A un assumpto llèpol”: “No serà persona cuerda | ni manco estimada en res, | ni tampoc bon portuguès | qui dirà mal de la merda. | Que encara que sia verda, | blanca, negra parda o groga, | no és just que ningú se moga | per dir que sia dolenta, | perquè, encara que és pudenta, | és antiquíssima droga”.

El més interessant de tot és que diversos autors, Swift entre ells, hagin considerat les ventositats una cosa paral·lela i simètrica a la capacitat dels homes de fer música per la boca, és a dir, cantant o tocant un instrument de vent. Ho recull Sant Agustí a La ciutat de Déu ; ja hem vist que Dante també s’expressa en aquest sentit, i Joyce contraposa, a l’ Ulisses , els pets de Leopold Bloom al cant de les sirenes. Potser per aquesta tradició, almenys dos homes de debò van guanyar-se la vida emetent pets a la manera musical: el català Joseph Pujol (1857-1945) va arribar a guanyar set vegades més que Sarah Bernhard per petar musicalment al Moulin Rouge de París, per a admiració de mitja França; i em sembla que encara és viu l’anomenat Mr. Methane (el Senyor Metà, gas que produeix la pudor dels vents intestinals), un nord-americà que també es va guanyar molt bé la vida exhibint les seves habilitats petívoles : hi ha un vídeo a Internet en què engega uns pets musicals que fan com una mena de baix continu a una versió per a teclat del “Danubi Blau”. Com ja s’ha dit: el cul és l’altra cara de la cara, és el revers dels encantaments musicals d’Orfeu, i per ell queda ennoblit el pet, elevat a la categoria de fill d’Euterpe i Erato a la vegada. Patam, patum; petem, petem!

Anuncis

In Patria Stercoris

Desembre 27, 2011

Hom acostuma a reconèixer que s’acosten les festes de Nadal, no pas per les garlandes il·luminades que es despengen dels balcons, ni per les carrandelles perseverants que es congrien davant les botigues de loteria, ni pels botiguers que atrafegats enfarfeguen els aparadors amb llampants andròmines prests per vendre, si calgués, fins la moqueta de l’establiment, ni tan sols per les pistes per patinar sobre gel que creixen, a preus mòdics, en paratges antany domini d’indignats, sinó per la profunda i persistent sentor de tifa seca que desprenen els centenars de milers de caganers que els catalans –”compatriotes de la veritat”, segons Francesc Pujols– hem entronitzat com personatge entranyable del nostre Nadal, rei indiscutible del Pessebre i patró indefectible de les festes del Naixement, altrament conegudes com a vacances d’hivern, perquè fa un fred de colló de mico.
Des del docte i nogensmenys rupestre Institut d’Estudis Escatològics, adscrit a la vetusta i altament aciençada Universitat Minúscula de la Portella fa segles que ens dediquem a denunciar, teoritzar, pontificar, aclarir, sistematitzar, desacreditar, rectificar, desamortitzar i sodomitzar les fal.làcies d’un món d’ignorància, injustícia i mal de ventre, fent de l’alta escatologia l’objecte del nostre estudi i preocupació, i no podem tanmateix fer altra cosa que celebrar amb sorollosos aplaudiments i àdhuc qualque sonora ventositat la publicació del pudós número de El Triangle que durant eixa setmana hom pot trobar als quioscs, que mostra la veritable cara oculta de les nostres personalitats públiques. Una cara oculta, la dels nostres polítics i governants, amb dues galtes molsudes i rosades i un ull al bell mig del que brolla pletòric un doll ubèrrim de matèria fecal xocolatosa, flonja, càlida, fumejant i extremadament fetorosa que ha deixat el país enllardat fins a les celles.

Els jorns de glòria han arribat

Desembre 15, 2011

A primera hora de la tarda d’un jorn equinoccial i d’equilibri planetari, que és quan sembla ser que actua amb més intensitat el procés diastàsic, Francesc Pujols va concretar la definició de la Veritat, passejant distretament pel jardí de les Plantes. Després d’etzibar un “ergo” contundent, exclamà “la Veritat és la reproducció de la realitat”, es tustà lleugerament els llavis amb el palmell de la mà esquerra i es dirigí prest i satisfet a celebrar la troballa omplint una copa d’anís límpid i aromàtic.
La realitat, si hem de ser francs, avui, justament setanta anys després d’aquell fet, fa pena. La situació nauseabunda de la pútrida economia mundial, l’impàvida mirada del diabòlic capital davant la tremebunda pobresa, la basardosa misèria i la repulsiva fam que castiga mitja humanitat, per no dir més!, l’impúdica estultícia generalitzada repartida democràticament mitjançant les ones hertzianes, la corrupció política vasta com les més insondables fosses abissals, afligeixen la nostra realitat, a pocs dies d’encetar la data en el que segons una maies sense calçotets engalanats amb plomes van profetitzar que s’acabaria el món. Podem dir-ho clar: el món és una merda, un munt de fems, una muntanya d’excrements, un doll de caca, una acumulació de pudenta matèria en descomposició. I malgrat l’oposició dels indignats, la merda sempre cau de dalt cap a baix. La porqueria tan sols enllarda els de sota, i això és cert com que el cagarro descomunal de textura xocolatosa que cau d’una alçada considerable, segons les lleis de Newton, esquitxa a tota ànima que es trobi en un perímetre de milers de quilòmetres a la rodona.
Davant aquesta situació, pudenta, però certament incontestable, des de l’Institut d’Estudis Escatològics, docta i nogensmenys rupestre institució, abocada durant segles a la marginalitat i la vergonya, no podem sinó afirmar que la Veritat és que els nostres anys d’abnegació i sacrifici dedicats a l’estudi i anàlisi exhaustiu d’esfínters peluts i mant repulsius, tot cal dir-ho, tenen avui la seva recompensa. L’Escatologia ha triomfat. L’objecte del nostre estudi és finalment una necessitat de primer ordre. No pot ser d’altra forma: El món és una merda.

La primera edició del Tractat del Pet

Juliol 18, 2010

Fa poc temps publicavem una part dels versos que componen el Tractat del Pet del Pare mulet. L’èxit de clics i visites ha estat tan aclaparador que hem vist que la societat reclama a crits, sorollosos com els trons d’un cul després d’haver menjat sopa de ceba. Com que els versos que vam publicar són tan sols una part del llibret escrit pel mestre en l’art del peterreig que fou Francesc Mulet, la Biblioteca d’Estudis Escatològics ha decidit empendre la publicació de l’obra completa del savi filòsof valencià.
El Tractat del pet de Francesc Mulet és una de les obres escatològiques més importants de la literatura europea. Moltes obres posteriors sobre aquesta temàtica son deutores de la creació del Pare Mulet, que com a bon valencià, duu el peterreig de les mascletaes a la sang, i explota el tema amb intel·ligència i enginy. Aquesta edició que teniu a les mans presentada per la rústica i nogensmenys lletrada Biblioteca d’Estudis Escatològics és el facsímil d’una edició valenciana anterior al segle XVIII que fins ara havia passat desapercebuda. Poc més cal dir sobre aquesta obra magna, profundament ignorada, desconeguda i maltractada. Els ulls dels homes entenimentats hi podran veure perles d’erudició i saber que resplendeixen entre els paràgrafs carregats de lletres rosegades pel pas dels anys com la lluna plena que brilla en la nit més fosca, sempre que no hi hagi una bromera d’aquelles que no deixen veure una tifa a tres passes.
Els versos del Tractat del pet del Pare Francesc Mulet són una de les fites de la literatura escatològica europea. Abans que Swift, Fox, Hurtaut o Quevedo, el dominic valencià va preocupar-se pels gasos sonors que hom expulsa amb fruició pel trau culà. Mitjançant un discurs escolàstic, desgrana vers a vers un interessant raonament que abarca les més assenyades disquisicions sobre les flatulències amb un estil distret. Com a mostra un seguit de versos d’aquest volum, editat per la Biblioteca d’Estudis Escatològics, adscrita a la reupestre i nogensmenys erudita Universitat Minúscula de la Portella en edició facsímil d’un volum del segle XVII fins ara introbat:

D’açò de tirar-se pets
i rotar per lo traser,
un tractadet ne vullc fer
per a ignorants i discrets.
Assentats uns notadets,
podré, en major claritat,
indagar en puritat
del pet d’essència i substància,
perquè no hi haja ignorància
d’esta important veritat.

Nota primer: que el petar-se
no està prohibit per llei,
i així al vassall com al rei
los és llícit desventar-se.
Ni crec jo que puga dar-se
principi més evident,
quan tots creuen firmement
ser cosa molt natural,
i el no haver-hi ningun mal
en obrir-li porta al vent.

Nota en seguida: que el pet,
sent efecte d’una causa
interior, i que en gran pausa
va rodant per lo secret,
no perteneix, segons dret,
al juí i coneiximent
de l’Església, si no ment
aquell adagi que indica
que l’Església no judica
lo que passa interiorment.

Mai un llibre tan petit ha tingut en les seves pàgines una cosa que fes tant de soroll. La genialitat dels versos del Pare Mulet permet que ens acostem a una matèria tan volàtil a una distància prudent com per no quedar empudegat.

Mulet i Querol, Francesc, (1624-1675) Tractat del Pet

Ed. Facsímil 64 p. 11 x 18 cm.

ISBN coincideix amb la matrícula del cotxe de Josep Maria Gangolells Frigola més la data de naixement de la seva cunyada.

1. Poetry – Catalan language. 2. Philosophy. 3. Scatology – Humor

Escatologia Oriental

Abril 12, 2010

A qualsevol racó del planeta, tots els éssers humans que tinguin forat del cul, no poden evitar tirar-se pets. Aquest axioma innegable ha propiciat que des de temps immemorials cada cultura assimili aquests gasos orgànics inherents a la condició humana a través de diferents processos culturals. Per això mateix les tradicions escatològiques i el tractament de la matèria fecal divergeixen tant segons cadascuna de les cultures (per saber-ho tot sobre la tradició escatològica popular catalana, no deixeu de llegir el llibre secret, perdut, retrobat, i facsimilat que Joan Amades va dedicar a la matèria). Avui us proposem un viatge a Orient, per tastar els gasos culans i els seus efectes culturals en una cultura exòtica i càlida.
Aquesta mostra de literatura escatològica oriental la trobem publicada a Les 1000 i una nits, i n’oferim una traducció directa de l’àrab, feta per un dels encarregats de tallar tirallongues de kebab en un dels xiriguitos dels menjadors universitaris del Campus Sud de la nostra cosmopolita ans nogensmenys rústica institució. Esperem que les seves habilitats literàries siguin, com a mínim, significativament superiors a les culinàries que, indefectiblement acostumen a causar estralls en els soferts budells d’alumnes i professors, que pateixen amb estoïcitat els nefands i no poc virulents còlics tempestuosos provocats pels inconeguts ingredients de la cultura culinària àrab, si es que es pot considerar gastronomia la perbocada emètica que hom serveix en aquell establiment. Això sí, però, cal dir-ho, gràcies a aquest fet podem proveir-nos sovint de material de primera mà per a les nostres transcendentals investigacions sense sortir del Campus.


El pet històric

Diuen -tot i que Al·là és el més gran i el més savi!– que fa molt de temps hi havia a la ciutat de Kaukaban, al Iemen, un home anomenat Abu Hassan, de la tribu Fadhli, que va deixar la vida beduïna i es va convertir en un ciutadà distingit i el més ric dels comerciants. S’havia casat feia anys, però Al·la havía cridat la seva esposa vers el paradís mentre tots dos eren joves, i els seus amics el pressionaven per tal que es casés de nou, i li recordaven els versos del poeta:

Alçat, benamat amic,
Ne deixis que el temps s’esmunyi
Primaveral i florit.
Al teu davant tens la bella jove
esposa-la i frueix
del seu amor, que encén l’ànima

I vés que finalment, cansat de la insistència dels amics, Abu Hassan va entrar en negociacions amb les dones d’edat per trobar un bon partit, i es va casar amb una jove tan bella com la lluna que brillava sobre el mar. I per celebrar aquestes segones núpcies, Abu Hassan va celebrar un gran convit i va convidar-hi a els familiars i els amics, els ulemes i els faquirs, i a tots els seus coneguts.

I tota la casa de Hassan es va obrir a la festa i van servir-se tota mena de menjars suculents. A la taula hi havia arròs de cinc colors diferents, i sorbets d’encara més colors, i cabrits farcits de nous, ametlles i pistatxos, i un camell jove rostit i servit sencer. I així fou que tothom hi menjava i bevia i cridava.

I la núvia es va mostrar en els seus set vestits, i cada vestit era encara millor que l’anterior. I era tan formosa la núvia que els convidats no en podien treure els ulls del damunt i encara va haver de mostrar-se un cop més. I després les donzelles la van conduir a la cambra nupcial on hi havia el llit com un tàlem, i la van preparar per a rebre el seu espòs.

I aleshores, Abu Hassan fou convocat a la cambra on hi havia el tàlem. I es va aixecar lentament i amb dignitat del seu divan, i es dirigí vers la cambra on la bella núvia l’esperava ajaguda i púdica. Però -ai, dolor!– que en aquell precís instant, els budells del nuvi, reblerts de pesades viandes i salses i begudes fortes, s’estremiren amb la força d’un ramat de camells i un grandíssim pet, eixordador, sorollós i durador va escapar-se del cul d’Abu Hassan

Sentin aquell brogit esclatant i tement per les seves vides, les donzelles i els convidats immediatament es van girar de costat i començaren a parlar amb els seus veïns i parlaven en veu alta i fent brogit, fingint no haver sentit res.

Mortificat i avergonyit, Abu Hassan es va apartar de la cambra nupcial i balbotejant excuses va retirar-se precipitadament, va baixar al pati, va ensellar la seva euga, i va marxar al trot, plorant amargament.

Galopà tota la nit fins arribar a Lahej on va trobar un vaixell a punt per sortir vers a l’Índia, i va pujar-hi, arribant en última instància a Calicut a la costa Malabar. Allà va trobar altres àrabs, sobretot gent de Hadramaut, que el recomanaren al Soldà. I el Soldà, que també era musulmà, li va fer confiança i el nomenà capità de la guàrdia.

I allà, lluny del seu país va romandre Abu Hassan durant deu anys en pau i felicitat, fins que finalment fou superat per la nostàlgia. I l’anhel de tornar a veure la seva terra natal creixia com creix el neguit d’un amant sospirant per la seva estimada en la distància, i l’enyor era tan gran que gairebé li va costar la vida.

Fins que un dia va marxar precipitadament i sense acomiadar-se i es va encaminar vers Hadramaut. I abillat amb els parracs d’un dervix i mantenint el seu nom i les seves circumstàncies dins un impenetrable secret, va partir a peu cap a la seva antiga casa, i va haver de suportar mil penúries de fam, set i fatiga, i es va enfrontar a mil perills dels lleons, serps i vampirs.

I a l’acostar-se a la seva antiga llar, va divisar amb llàgrimes als ulls els terrats i teulades de la seva antiga ciutat des dels turons, i amb els ulls brillants es va dir: “Passejaré amb prudència pels voltants i escoltaré el que diu la gent. Vulgui Déu que ningú em reconegui i no es recordi ja el que va passar!”

I va escoltar amb molta cura durant set nits i set dies, fins que va succeir que, mentre estava assegut a la porta d’una barraca, sentí la veu d’una nena dient: “Mare, digues-me quin dia vaig néixer ja que uns amics volen llegir en els astres la meva fortuna, i saber el meu horòscop.”

I la mare va respondre: “Filla meva estimada, sàpigues que tu vas néixer la mateixa nit que Abu Hassan feu aquell pet tan sonat!”.

I tan aviat com el malaurat Abu Hassan va sentir aquestes paraules va empal·lidir i es va aixecar del banc i va fugir, corrent més de pressa que el vent, tot dient per a si mateix: “En veritat que el meu pet s’ha convertit en una data inoblidable en els annals de la ciutat! Ha entrat al calendari, ha passat a la història i serà recordat per sempre més durant generacions i generacions!.”

I Abu Hassan no va deturar-se en el seu camí, fina arribar de nou finalment a l’Índia, on va romandre a l’exili, consumit per la vergonya, l’amargor i la nostàlgia fins el dia en que va morir. Que la venturosa misericòrdia d’Al·là sigui amb ell!

1captura-de-pantalla-2010-04-12-a-las-122336

La caca no té espera

Març 9, 2010

Buidar el budell és una de les activitats humanes que per la seva naturalesa intrínseca, entre mística i intel·lectual, requereix un ambient de sana tranquil·litat i respectuosa intimitat. Així doncs, el lloc habitual on hom deixa anar la seva tifa periòdica (aquest indret familiar on cadascú s’hi avesa des de la més tendra infància, acostuma a ésser el vàter de casa) es converteix en un recinte pràcticament sagrat, en el lloc immaculat (metafòricament parlant) on es desenvolupa el ritus ancestral, l’inveterat altar de porcellana on hom fa ofrena d’allò més ingènit i personal que eix, no sempre amb excessiva facilitat, de les pròpies entranyes, sigui entès tot plegat tant en el sentit metafòric com el literal.

Però els designis de la cavitat rectal són certament inescrutables, a més de moderadament pudents, i la merda transita lliure pel buc, de manera que hom no pot tenir mai la certesa que la fi de l’atzarós viatge de qualque cagalló, tifa o cagarro, no ens agafi fora de casa o suficientment a prop de la nostra estimada tassa. Per tant, si mai ens trobem en la imperiosa i urgent necessitat d’obrir amb certa urgència les comportes rectals per deixar anar una cataracta de merda lluny de les càlides, conegudes i acollidores parets enrajolades de la comuna de casa i refusem fer-nos-ho al damunt (pràctica totalment saludable, que si bé enllarda una mica els baixos, sempre hem recomanat des de la nostra feréstega i certament llibertària institució) i som capaços de resistir el natural rebuig al vàter foraster (ja hem explicat en aquest manual els sorprenents resultats de l’estudi conductista dut a terme pel Dr. Pauló) i, finalment aconseguim el més difícil, és a dir, trobem un vàter foraster que sigui de fiar (també hem explicat amb anterioritat la subtil diferència), podrem finalment, escorporar a plaer.

Hi ha caganers que es resisteixen a permetre l’accés d’altres persones al seu vàter particular. Ho hem d’entendre, i és ben lògic que ens regiri l’estomac i ens faci sortir una purulenta urticària al voltant del trau culà tan sols el fet de pensar que un indret tan sagrat com la nostra comuna, el lloc on passem tantes i tan joioses estones, sigui profanat, ultratjat i violentat per un altre cul qualsevol. N’hi ha que abans de cedir la tassa de vàter, deixaríem que sodomitzessin la nostra dona i les nostres filles. Per això, quan som nosaltres els que necessitem una tassa amiga lluny de casa, hem d’actuar amb tot el respecte i el capteniment possible, per no profanar o deshonrar el sagrat espai que gentilment i desinteressada ens cedeixen. I sobretot, sigueu curosos i educats i recordeu de no tibar mai la cadena, per tal de compartir la vostra creació amb l’amfitrió que us ha cedit l’ús d’aquest espai venerable i sacrosant.

Cagar i llegir

febrer 23, 2010

Ja hem parlat manta vegades de la necessitat inherent dels éssers humans de poder, almenys un cop cada jorn, trobar un moment de pau i quietud en el que hom pot tancar-se a la cambra de bany durant una estona per alleugerar els muscles tensionats per l’estrès abassegador del quefer diari i deixar anar fora del cos les preocupacions i cabòries que transiten a batzecs pels traus recargolats del cervell, i assolir la pau necessària per tal de fabricar un ufanós cagarro de la mida d’una garrafa d’aigua de Viladrau. El bon caganer sap que cloure’s al vàter amb la finalitat de fer caca és un dels actes més importants als que l’home pot dedicar la seva existència, molt per sobre de la futilitat vàcua de la creació literària, la caritat als desvalguts, l’oració pietosa i l’observació compulsiva de programes de televisió. Però hi ha alguns espècimens detestables que aprofiten l’estona en que les seves natges reposen nues sobre la comuna per endur-se llibres, diaris, revistes o el manual d’instruccions de la torradora a dins l’enrajolat lavabo per tal de llegir. Suposo que a la majoria de bons cagadors que ara mateix llegiu aquestes línies, us acaben de venir arcades, palpitacions i mareig, i que la pell se us ha posat granelluda com si fóssiu la gallina Caponata, els pèls de punta, el cor a la boca, el nus al coll, el cul estret, us pugen basques, se us remou la sang, us bullen els nervis i se us descorda la bragueta. Però hem de dir les coses pel seu nom, mal ens pesi, i la veritat, moltes vegades acostuma a ser desagradable. I cal reconèixer que molta gent va al vàter i llegeix mentre buida el budell.
Nosaltres, els soferts investigadors d’aquesta noble i certament rupestre institució, acostumats a trobar-nos amb coses altament repugnants, que convivim amb la ferum nauseabunda de milions de litres cúbics de pets comprimits en probetes i catèters, avesats a emmagatzemar centenars de milers de litres de matèria fecal dins de tubs d’assaig no sense patir el risc d’alguna esquitxada i que podem dir que n’hem vist de tots colors, encara sentim una viva repulsió pels espècimens que combinen la lectura amb la defecació.
I no és pas que tinguem res contra la lectura, més aviat al contrari. Pensem que fixar els ulls en un paper escrit requereix tanta atenció per part de les neurones, que si hom ho fa alhora que te el cul en pompa abocat a la tassa, podem afirmar de ben segur que no destinarà prou recursos neuronals a l’altre ull, el que ha de realitzar la tasca titànica de fer sortir una tifa amb una textura, consistència i color determinats…
Per tant, com va demostrar l’estudi conductual del Dr. Moixanga, publicat a la prestigiosa revista científica Full Parroquial del Bisbat de Solsona, en el que es mesurava l’activitat de diverses parts de l’organisme humà en el precís moment de l’expulsió del cagarro pel trau culà, i es va observar que durant els instants de màxima activitat culera els muscles es contrauen, les venes de les tèmperes es dilaten i les parpelles es clouen indefectiblement, quedant plenament demostrat que l’ésser humà és incapaç de fer anar els tres ulls a la vegada.
El bon caganer ha de concentrar tots els seus esforços i tota la seva atenció a la delicada tasca de la formació d’una bonica composició fecal, i no es pot distreure ni durant uns segons per llegir ni Proust, Dostojevskij, Shakespeare, o les declaracions de la Pantoja al Lecturas. L’acte femtatori requereix una concentració extrema, pel que es desaconsella la introducció d’objectes fabricats amb paper a una distància inferior de deu metres i mig de la tassa, no tan sols per evitar la fatídica temptació d’acabar fregant-s’hi el cul, si no per tal d’evitar la més mínima distracció, ja que fins i tot el fullejar una revista de senyores desabillades manipulant curiosos objectes vibratoris, lectura que hom sap prou be que conté molt poca lletra, pot causar un daltabaix car el so del paper frisant al passar cada pàgina pot estroncar la cagalera més abundosa i marcir el cagarro més ufanós.
Per tant, els doctes erudits de l’Institut d’Estudis Escatològics desaconsellen totalment la lectura durant l’estona de fer caca, pel be de la caca, i també pel bé dels llibres, objectes que ens estimem sobremanera i amb aquest consell evitarem que després de passar tantes hores al lavabo agafin pudor de tifa fresca. I és que hi ha biblioteques que fan una fetor pitjor que les parets d’una cort de porcs amb diarrea.